l’ensurt, també conegut com l’ensurt, aquesta reacció davant l’in-esperat, el marrec, per nou, per simple, per preciós,

la capacitat de reconèixer les «causualitats» de la vida, ¿o són regals que la vida ens porta?, ¿són regals del director o són regals del productor?, ¿qui dirigeix aquesta pel·lícula, si no soc jo?

en algun sentit assemblar-se és apreciar i valorar com a importenT el que està sent, el que la vida ens regala per mitjà dels nostres sentits, la vista, el tacte, l’olfacte, pels nostres altres sentits, el sentit del moviment, de l’equilibri, de la humanitat, de la humilitat, quants sentits tenim?, sens dubte molts més que cinc, no creus?

¿què desperta en tu aquesta curiosa sensació de «no pot ser»?

és un truc de màgia? és un matx de baketball? és una fúria d’un esportista extrem de l’equip Red Bull? és la terra vista des de l’espai exterior? és un record del llibre Ginness dels idem?

en un moment del camí ens adonem de la maravilla que és estar vives, i connectem també amb el petit, amb les pedres en una platja, totes tan diferents i tan boniques, amb un pal amb forma de Y griega, la lletra amb la qual comença i acaben aquestes dues paraules juntes, palíndroms, Yo soY, que es llegeixen igual d’ara endavant cap enrere i a l’inrevés,

amb una filera de formigues, amb les flors que tornen a sortir per primavera, amb el cant d’un cadernera, el vol de la oreneta, que torna a anellar com l’any passat al buit damunt les persianes del saló, la vida que es renova, ens marxem amb la forma d’un cop de neu, fluir continu de l’ aigua,

quin bonic és tornar a assemblar-nos una altra vegada, i tornar a volar, una vegada més…